I avui, què fem?

20130311-210210.jpg

Pares del món!!! No em digueu que aquesta frase no us ha vingut al cap unes quantes vegades des que teniu un o varis nens/es petits!!!
Arriba el cap de setmana, i, quan abans de tenir nens tot era molt fàcil…per exemple…anem al cine, sortim a sopar amb els amics, anem a dormir tard i dormim poc (perquè volem!), obviem el diumenge al matí (“realment existeix el diumenge al matí???” és la pregunta que et fas quan no tens fills) i escalfem el sofà el diumenge a la tarda……………..doncs amb l’arribada d’aquests petits/es tot això canvia…i les activitats que podem fer, també!!!!

La veritat és que d’activitats per fer amb nens, n’hi ha moltes, només falta trobar-les ja que no estem acostumats a buscar a veure què es fa cada cap de setmana i a on, i en això, és veritat que ens ajuden molt webs com http://www.calendaridelspetits.cat.

Crec que aquest post serà l’inici d’alguns articles dedicats a activitats en particular. Si vé en aquest vull parlar de fer activitats en general, crec que el tema és prou ampli com per dedicar-hi tota una sèrie de posts on em vé de gust explicar amb més detall què podem fer amb els nostres nens…

Hi ha vàries divisions pel que fa a activitats amb nens. I digueu-me, reduccionista, però m’agrada molt dividir i fer llistes. Activitats gratuïtes o pagant…a l’aire lliure o indoor…actives o passives…i molt importants per mi, activitats que requereixen embrutar-se o no…
Podríem dir que els nostres nens/es tenen una capacitat per trobar llocs per embrutar-se directament proporcional a la netedat o novetat de la roba que porten. Pots anar a un parc on no hi hagi sorra, però si hi ha 1 m2 d’aquesta terra fina, el nen acabarà allà, i estaràs treient sorra de la roba, de casa i del llit…si encara no se n’ha posat a la boca, durant moooolts dies!!!! No cal dir que si hi ha un bassal, pots fer el que vulguis, però si et despistes dos segons, anirà a parar a dintre! I és que embrutar-se…és divertit! pels fills…pels pares, no tant…
Podríem dir que l’ordre d’embrutar-se és: 1) em mullo una mica 2) agafo sorra i d’aquesta manera es converteix en fang i em puc embrutar més
IMPORTANT: si hi ha caques de gos o burilles, ells les veuran abans que vosaltres. Neixen amb un detector que es perd un cop tens fills…
Per tant, diríem que, com més embruta una activitat, més divertida. Hem de ser molt conscients d’això tots els pares i mares…és una Llei Universal. No hi podem anar en contra!

És important triar bé abans de sortir de casa, perquè així anem preparats per l’activitat que hem triat…portem cotxet? portem manduca? portem les 2 coses? portem menjar? portem roba d’abric? portem roba de recanvi? portem més roba de recanvi? en portem més? portem nen de recanvi?
Tot això ja us ho posaré en una llista quan faci un post per cada activitat individualment…

I lavors, també hem d’estar preparats per una altra cosa…pot ser que el nen no li agradi l’activitat que hem preparat amb tota la il.lusió del món. És important pensar com si fóssim un nen, i més concretament, el nostre NEN ja que és molt fàcil caure en la temptació de buscar activitats que també ens agradin a nosaltres amb l’esperança que el nen també les disfrutarà! “Anem a veure aquella exposició d’Scalextrics” i resulta que el nen no s’ha mirat un cotxe en tota la seva, curteta, vida i que el pare sí que n’és un fanàtic. El més normal és que el nen s’avorreixi i el pare s’hi acabi emprenyant!!!
Les activitats per nens…són activitats per nens!!!! i si a nosaltres ens agraden, millor…però són activitats per ells.
Un exemple que m’agradaria explicar-vos és el del meu fill Martí. Per Carnestoltes vam anar a Solsona a veure la baixada dels Gegants i els Capgrossos. Us he de dir que quan jo era petit, no m’agradaven els Gegants, i els Capgrossos em feien entre molta por i el terror absolut just per sobre dels pallassos. Doncs bé, d’això en deu fer un mes…i el Martí, cada dia, abans d’anar a dormir encara em diu “avui anem a Solsona (demà és massa lluny per pensar-hi), a veure els gegants i els capgrossos”…cada dia!!!!!!!! M’ho diu cada dia!!!!! Es sap el nom de tots els gegants, es sap la cançó del mussol Xut (i la canta), té l’historial dels videos de YouTube ple de videos de Carnestoltes de Solsona i de gegants i capgrossos (com a mínim ja ha desplaçat els del Gangnam Style encara que també el balli)…

Amb això vull dir, que un activitat que a mi no em fa ni fu ni fa, resulta que a ell el va tornar boig. I a més, resulta que el seu avi i el seu tiet Joan, porten gegants i això ja és un somni per ell!!!
Hem trobat la seva activitat preferida encara que, li agradi, tant o més, embrutar-se…i suposo que barrejar capgrossos, gegants, tobogans, sorra i bassals el dia que estrena un jersei de color blanc…seria el somni perfecte…per ell…i el malson perfecte…per mi…
De totes maneres, deixo anar aquesta idea per si algú vol muntar aquesta activitat (podria ser una lluita de fang entre gegants i capgrossos en un parc amb la participació activa dels nens…però negaré haver proposat una activitat així degut al risc de morir apedregat per la resta de pares del món)…

I sino us voleu atabalar molt amb les activitats que podeu fer amb els vostres nens…recordeu que el 90 % de fer de pares, és estar present…amb això, els nostres fills ja en tenen prou…

Fins a la propera…

Un matí amb el Nil…(guia per pares inexperts encara que sigui el segon fill)

20130306-195334.jpg

Avui, la meva paternitat comença una nova etapa ja que la meva dona acaba la baixa de maternitat i, per tant, em tocarà més estones amb el Nil…però no em refereixo a estonetes sino passar-hi els matins o les tardes quan ella treballi…
I això ja és un pas més perquè fins ara, jo em dedicava al Martí, gairebé exclusivament i ella al Nil, gairebé exclusivament. Ens repartíem les feines, som un equip!!!!
Però ara em tocarà dedicar-me uns matins i unes tardes a la setmana, exclusivament, al Nil. He passat de ser agent passiu, que vol dir ser al Departament de Logística de casa (portar kleenex, tovalloles, bolquers, netejar, mirar la TV mentre li dóna el pit, mirar l’iPad mentre li dóna el pit, mirar l’iPhone mentre li dóna el pit,…) ; a ser agent actiu, que vol dir, donar-li els biberons, canviar-li els bolquers, els pitets, els bodies, els pijamets, posar-li els medicaments (sí, encara té bronquitis), treure-li els mocs (volia dir moquets, però no! Són mocs!) i esquivar totes les vegades que treu la llet.

Primer de tot, no us deixeu enganyar per les mares: el nen no és tranquil!!!! És ella que té pits i que són anestesiants!!! I nosaltres no en tenim…teniu-ho en compte!!!

He de dir que me n’he sortit prou bé. Els danys col.laterals són: dos bolquers bruts, dos pitets bruts, dues tovalloles brutes, el meu jersei brut i el meu segon jersei net amb una taca, però aprofitable…a més, el nen no m’ha caigut a terra tampoc!!!!
La part dolenta és que ha estat dedicació exclusiva…no he pogut fer res!!! El Nil ha menjat i ha dormit…sí i no ha fet caca…no, i ja fa dos dies, per cert…però ni ha menjat ni ha dormit tot el que jo volia…
No us vull avorrir amb detalls tècnics d’alimentació de nadons, però la qüestió és que ha menjat força bé però també ha tret força bé. I això es converteix gairebé en un concurs d’endevinar quan trigarà a treure el biberó i com ho farà. Si ho farà mentre li canvio el pitet (gairebé segur) o mentre me’l poso a l’espatlla perquè faci el rotet…
Jo ja veig el secret de la meva dona…li dóna el pit!!!!!! I a mi no m’està permès ja que la llet dels homes pot portar problemes legals…i això és un handicap perquè el pit de les dones és una barreja perfecte d’envàs, aliment i xumet, que els homes no podem igualar de cap manera sense haver d’entrar a la presó si ho fem…
Normalment se li adorm al pit, i encara que li doni suplement de biberó, se’l torna a posar al pit i ja el té ben fregit!!!! El deixa al sofà i…adormit del tot!!

En el meu cas, jo li dono el biberó com puc (està molt acostumat al pit): ara al sofà, ara caminant, ara a poc a poc, ara més de pressa i ell que se’l fot com pot!!!! De fet, ja penso només en el canvi d’envàs i l’entenc perfectament! Triga tant a beure-se’l que se li refreda i tot!

I llavors vé el moment de dormir…a la meva dona se li adorm gairebé dues hores allà al sofà, i jo he aconseguit que dormís mitja hora en dues vegades i la meitat del temps a sobre meu…
La primera vegada se m’ha adormit a sobre i quan, un quart d’hora després, l’he deixat al llitet (amb el xumet inclòs), tan bon punt li he tret les mans de sobre, s’ha despertat…amb uns ulls oberts que feien por i tot.
Segon intent…amb el biberó a la boca…ha funcionat!! Se m’ha adormit totalment i ara he fet la tàctica de deixar-lo al sofà, i sí, ha funcionat…s’ha adormit…uns 20 minuts, perquè he tingut la mala sort que ha fet un rot, ha tret una mica i llavors s’ha despertat…

De debò és el mateix nen que té a sobre la meva dona tot el dia? O me l’ha canviat? O vist des de fora tot sembla més fàcil i quan ho fas tu t’adones que no ho és i que la meva dona fa una feina increïble amb el Nil.

La veritat és que no ho sé, però sí que serveix per unir-me més amb ell. I és que no hi ha res que uneixi més que portar-lo a sobre sis hores seguides!!! He de dir a favor d’ell que gairebé no ha plorat…és un solet…però no li perdono que m’ha deixat sense veure l’últim episodi de The Walking Dead, i això que el tenia preparat a l’iPad.

Demà el veuré…potser…i sino em miraré el Nil perquè em reconforti amb els seus somriures cada vegada que li apropo el biberó a la boca com volent-me dir: “papa…que no t’adones que no tinc gana, que no cal que ho provis cada cinc minuts”…

Les meves piulades i entrades al mur…coses que em passen pel cap…de nens…

74501_10200215014763264_863707745_n

Demanar menjar japo…el Martí amb el seu plat de plàstic en pijama i davant de l’ascensor cridant: “sr.arrosset…sr.arrosset” #compensa

Martí 37,7 – Jo 37,5 i l’estic perseguint per tota la casa xq vagi a dormir…alguna cosa no funciona…o funciona massa #dalsy #ibuprofè
El Martí comença escoltant el General Bum Bum a #Spotify i en dos minuts està a I’m Broken de #Pantera #orgullheavy #detalpalotalastilla
Avui, veient el Nil apretar i posar-se vermell, m’he dit com amb el Martí…els nens poden explotar? Hi ha cas documentat? @ARAcriatures
Els nens t’ensenyen coses…avui, el meu fill de 2 anys m’ha ensenyat com esborrar un dibuix d’una app de l’iPad #vayatela #tenimpressa
La piràmide de #maslow canvia quan tens un fill: posar rentadores va primer que anar a pixar!! Bé, primer escriure el tuit… #maslowdigital
Acabo d’estendre la roba i he trobat dos mitjons aparellats!!!! #estapassant #esincreible #llegendesurbanes
Amb dos fills petits, qualsevol restaurant es converteix de menjar ràpid! #menjarràpid #slowfood #jamagradaria
Que trist…tinc més son jo que el meu fill de 2 anys!! #viejuno
Compartir un iogurt de xocolata amb el meu fill, vol dir mirar com ell es menja el iogurt mentre aguanto la meva cullereta…ben neta…:)
Com que el Dalsy és el medicament perfecte, el fabricant va decidir fer l’envàs opac per putejar els pares i així només t’adones que s’ha acabat quan poses la xeringa i no surt res…
Proveu de fer com un nen de 2 anys…van corrent a tot arreu…us sentireu ridículs però arribareu molt de pressa a tot arreu!:)
Al sofà amb l’ipad, la Mariona amb l’iphone i el Martí amb l’ipad de sa mare… #familiesdara (@ Terrasseta 14) http://4sq.com/Sc6JB9 
Veient el salt de #Baumgartner amb el meu fill de 23 mesos i que vagi dient: ai, que cau, que cau!!!!!! ixò és retransmetre amb emoció!!! 😉
Anar a esbroncar al teu fill…cridar: Martííííí!!! I et contesti…Bastardas Homs #noempucaguantarelriure
Sentir el teu fill de 21 mesos cantar l’himne del Barça des del llit quan hauria d’estar dormint #notépreu
El Martí ja compta fins a dideu… – Martí, es diu vint! – No, dideu… Pos eso #miccionari
El #Dalsy pot ser considerat droga dura…els pares saben de què parlo… #chutepalosniños
El meu fill, de 18 mesos, em truca des de l’iphone que, prèviament, ha desbloquejat…és el que se’n diu Nadiu Tecnològic!!!
Llar d’infants= 1 nen sense mocs+ 1 nen sense mocs+ 1 nen sense mocs= 3 nens amb mocs…això sí que és un misteri!
Aquest post està dedicat a la gent que em segueix cada vegada que public0 o quan tenen temps per llegir-me, de tant en tant, però que, curiosament, no tenen ni facebook ni twitter. Per això mateix, avui faigun recull de coses que em passen pel cap, i que són prou curtetes com per publicar-les a les dues xarxes.
Aprofito per dir, que si us agrada el meu blog, podeu fer Follow al mateix blog, deixant quatre dades i d’aquesta manera us arribarà un e-mail cada vegada que en publico un!! I si no em seguiu ni a Facebook ni a Twitter, us deixo les URLs per si us vé de gust saber una mica més de mi…i no només parlo de nens..tot i que
m’agrada molt.
I aprofito per donar les gràcies a tots i totes els que feu que aquest blog sigui cada dia una miqueta més gran i que em dóna ànims per seguir publicant. I en especial a la Mariona, el Martí i el Nil, que em donen idees i són la meva inspiració. Us estimo…molt!!!!!!

La “maleïda” robeta de nen…

20130227-202424.jpg

Moltes vegades us trobareu que parlo de nen i no de nena o nen/a però la veritat és que jo a casa hi tinc dos nens, el Martí i el Nil, i estic acostumat a parlar en masculí, però val a dir que tot és extrapolable a la versió femenina. I en el cas d’avui suposo que també, encara que no he tingut el plaer/tortura de vestir nenes…amb els nens ja en tinc prou…

Perquè…a veure…el tema roba és aaaaaaaaaampli!!!!!!! Hi ha dos temes principals, o hàndicaps…

M’agradaria començar per les talles. No hi podria haver un consens entre els fabricants de roba de nens per posar un standard??? Tan difícil és??? Potser sí que els nadons escandinaus són més llargs i grossos que els nadons catalans, però…tant???? Amb això vull dir que si te’n vas a comprar robeta a H&M, per exemple, aquesta, és molt més gran que a la resta de botigues mundials del món mundial. Si posen 6 mesos, vol dir que li anirà bé des dels 6 mesos fins als 2 anys aprox. i això si el teu nen és standard…si és petit i li compres alguna cosa de 6 mesos quan el nen té 6 mesos, el més probable és que el perdis a dins del pijamet…o li posis les dues cames al mateix lloc, o les cames als braços, o qualsevol combinació que se t’acudeixi per inverosímil que et sembli. O sigui que “al tantu”, la roba d’H&M és graaaaaaaan (i bonica). Ja m’agraireu el consell!!!!!!!!

En principi, a la resta de botigues, la roba de 6 mesos, o 12 mesos, per exemple, és FINS a 6 mesos o 12 mesos. O sigui que “al tantu” també, perquè sino us la mireu bé, li comprareu la roba petita i tindreu el nen tot el dia arronsat dins del pijamet!!!!
A veure, hi ha l’opció de comprar la roba amb el nen, però no és molt aconsellable perquè…nens i botiga de roba no solen ser molt bons amics, i els “pollos” poden ser monumentals si el que vols és emprovar-li un jersei o uns pantalons…proveu-ho proveu-ho!!!!! Suposo que hi haurà de tot, i hi ha haurà nens que els encantarà anar a comprar roba, però em sorprendria bastant, tirant cap a moltíssim!
Si vas a comprar-la sense el nen, has de tenir clares les mides del mateix, independentment de l’edat. Però quan mires samarretes, texanets, bodies i pijamets sense el nen a dintre, costa molt saber si és gran o petit. Hi ha gent amb tendència a veure-ho tot petit i gent a veure-ho tot gran…”No, és que el meu nen és molt gran, això segur que li va petit ja, que menja molt…”. És una frase semblant a:” És que el meu nen és molt llest, té 6 mesos però segur que aquest joc de peces superpetites i empassables el sap fer anar encara que posi que és per nens a partir de 3 anys”…

Resum: H&M roba gran…altres botigues roba petita

Un altre tema que tinc amb la roba de nen és amb els “cordatges”. Amb això em refereixo a botons, cremalleres, cordons, velcro,…
Com a gran resum, hi ha roba maca i roba còmoda. També pot ser que sigui maca i còmoda (em refereixo a còmoda de posar pels pares) però crec que és una llegenda…jo no l’he vist! La meva màxima és: com més petit sigui el nen, més còmoda i fàcil de posar ha de ser, perquè no sé si vosaltres heu intentat posar uns texanets a un nen de 3 o 6 mesos!!! Els texans són moooolt durs…i els nens mooooolt fràgils, i has de fer mans i mànigues per posar-los dins els texans sense danys col.laterals. Per tant…nens petits: bodies i pijamets. Si pot ser de dues peces, millor, que és més fàcil canviar-li el bolquer sense haver-lo de despullar íntegrament. Deixeu els texans per quan siguin més grans! Òbviament les camises, també prohibides,tenen massa botons!!
Hem quedat que roba còmoda, si pot ser bonica millor (penseu que tota la roba petita és bonica només pel fet de ser petita).

Arriba l’hora de vestir-lo i llavors és quan t’adones de la varietat de “cordatges” que hi ha. Que sí per davant…que sí per darrera…pel costat…creuats…botons…cremalleres…botons i cremalleres…i quan has acabat, li has posat el pijama del revés!!!!!! No m’hi he trobat ni una vegada ni dues…ja us ho dic! I estic segur que els nens se n’adonen de la manca de perícia del seu pare quan li passa això. Us juro que jo he vist el Martí com se li escapa el riure quan m’hi he trobat.

NOTA: un tema a part és el fet de vestir el nen si és una mica mogut…dóna per un post sencer. No és gens fàcil posar uns pantalons mentre esquives patades i intentes raonar amb un marrec de 2 anys…” no et moguis…ara mou-te…estira les cames…arronsa les cames…braços amunt…però no tant…” ” ara entra la cama dreta, ara l’esquerra…ara ha sortit la cama dreta una altra vegada…ara li poso els braços i li surten les cames…” no m’extranya que es posin nerviosos a l’hora de canviar-los, amb la d’ordres que els donem!!!!

El problema principal vé quan el nen va creixent i la roba còmoda de posar…esdevé còmoda per treure!!!! Llavors és quan el nen se’t presenta amb el pijama descordat, tot arrugat als peus i vé caminant com pot, fent passets, sense caure…i tu (jo) amb cara de desconcert entre morint-me de riure i emprenyat perquè ser que li hauré de tornar a cordar! Arriba una edat, que tot el que els poses s’ho poden treure. La idea de sabates i bambes amb velcro és genial, fins que s’adonen que ells també les poden descordar (consell pels pares: quan aneu pel carrer, mireu-li els peus de tant en tant perquè sino, pot ser que hagueu de desfer camí per trobar la maleïda bamba amb velcro…i que després de caminar 10 minuts i no trobar-la, arribes a casa i és a sota el cotxet on misteriosament ha anat a parar…).

O sigui…que, a partir d’una edat (variable en cada nen) tot el que eren avantatges pel pare a l’hora de vestir-lo, també es converteixen en avantatges pel nen a l’hora de desvestir-se. Quedeu avisats!!!!!! Per tant, el millor és una barreja de comoditat/dificultat. L’art dels pares consisteix a trobar peces de vestir còmodes de posar i difícils de treure pel nen…

…si les trobeu, digueu-m’ho que les compraré totes!!!!!!!!!!!

LaTeoria Especial del Refredat…

20130225-190939.jpg

Que tot és relatiu és de sobres conegut…temps inclòs, com va demostrar Albert Einstein a la Teoria Especial de la Relativitat…i aquest cap de setmana he après que els refredats també són relatius. D’acord, l’estudi no té la mateixa importància que la teoria d’Einstein, però, per mi, és de vital importància. En resum, la teoria d’Einstein, diu que el temps és relatiu depenent de l’obsevador, i que, aquell, s’estira i s’arronsa com un xiclet, i així pot passar més ràpid per algú o més lent per algú altre. Vaja, que no és un valor absolut com podria semblar a simple vista!

La Teoria Especial del Refredat diu que: “el refredat, en general, i els mocs, en particular, són de mides diferents segons el pes del cos que l’aculli”. I això vol dir, que un mateix refredat i un mateix moc, d’importància i mida que siguin iguals, són diferents si el tinc jo…o el Nil…que és el cas…
Aquesta teoria, igual que la d’Einstein (que en tenia una de general), forma part de la Teoria General de la Malaltia…

I què seria d’una Teoria sense la seva fórmula…doncs també en té: R=mllet/p

On R és refredat, m són mocs, ll són lleganyes, e són estornuts, t és tos i p és el pes del nen/a

Com es pot comprovar el refredat és inversament proporcional al pes del nen!!!!!

Ara explico la història…

…Estàvem a la Val d’Aran…divendres…i vam haver de baixar de pressa i corrents perquè el Nil tossia, estava a 38 graus i tenia els ulls enganxats per les lleganyes!!!! Res que no pogués arreglar un ibuprofè, una mica de camamilla i uns quants kleenex…en el cas que fos adult! Però no! Té 3 mesos justets justets i és petitó. Per tant, per ell, i segons la meva teoria, és un mega refredat!!!!! Un moc dels seus, pot semblar petit però amb la seva mida, li pot ocupar des del forat del nas fins al pit. I a més, resulta que els nens tan petits no saben respirar per la boca i s’ofeguen més quan tenen mocs (proveu de respirar només amb el nas quan el teniu tapat i veureu quin stress!)
Doncs el que deia…cap a Manresa (tres horetes de viatge llargues) i cap a la Clínica…
Unes hores d’exploracions variades i, com sempre, per sort, ens diuen que és un refredat, però que si en 48 hores segueix amb febre o perd la gana…que hi tornem…i com sempre, per dissort, segueix amb febre i/o perd la gana.
Diumenge ja hi tornàvem a ser…més exploracions més un cultiu de mocs per detectar si té un virus de nom impronunciable, i una tensa espera fins que no ens donen el resultat. Per sort, dóna negatiu i podem tornar cap a casa. En cas contrari ens haguéssim hagut de quedar…NOTA: he de dir a favor de la Clínica, que un CULTIU de mocs és només per saber si hi ha alguns virus i llavors ho llencen…no en fan un hort!!!

I en aquest moment estem ara…un nen de poc més de 5,5 quilets…i que no baixi amb la poca gana que té, amb la visita al seu pediatre per demà, i amb uns mocs i lleganyes que per ell són immenses…ben afònic de tan plorar…i, curiosament i pel mateix refredat, dormint tot el dia i havent de despertar-lo perquè mengi!!!!!

Ho fan tot al revés!!!! Quan estan sans vols que dormin tot el dia per estar tranquil, i quan estan malalts, et preocupes perquè dormen massa i els has de despertar. El món al revés!!!!!

El seu primer refredat, i no s’hi ha posat amb poca cosa…no m’imagino el seu primer mal de panxa (amb Teoria Especial del mal de panxa inclosa)…

Redescobrint cosetes…

20130223-103653.jpg

No m’agradaria començar el post fent propaganda però és que les galetes Tosta Rica (sí sí, les del Doraemon i animalets varis) són boníssimes…encara diria més, bonissíssimes, i sucades al cafè amb llet encara més!!!!!!

I és que una de les moltes coses bones de quan tens nens és redescobrir cosetes que s’havien quedat oblidades o havien quedat al subconscient, esperant el moment adeqüat per sortir…

Avui he tornat a ser nen quan m’he estirat a la neu i he fet l’àngel…i quan he rodolat…i quan he notat que la neu és freda…i he vist el Martí (vestit com un astronauta) fent el mateix. I és que sembla mentida que haguem de tenir fills per tornar a les cosetes bàsiques…a aquests moments de felicitat absoluta…petits, però absoluts…

I els berenars…redescobrir els berenars és un gran plaer. No costa res fer dos “pambnocilla” en comptes d’un, i així és com he agafat el costum una altra vegada, de berenar…assegut al sofà…davant de la tele…amb el Martí…”pambnocilla” i “suc de xocolata” (aka cacaolat)…

I fer mandres…esperar el moment que es desperta i vé corrents cap al llit per estar cinc minutets més…tapats…a dins del llit…amb aquell fred que fa a fora…

I redescobrir les migdiades…a qualsevol hora…aprofitar que s’adorm per adormir-me jo, o que se m’adormi a sobre…o al costat…és igual…la qüestió és la migdiada…aquelles curtetes però que se’t marca el coixí del sofà a la cara i no pots dissimular que l’has fet…

I menjar sopetes…cada dia…amb fideuets…amb lletres…o amb el que sigui, només per veure la cara del Martí xarrupant la cullera i aixecant el plat per escurar-lo tal i com fan els seus pares…

I tornar a dibuixar animalets…tan malament com ho feia quan era petit…o més…

I beure llet amb colacao…amb canyeta…i fer bombolles tot bufant, i veure com riu ell, i com ho fa…i com no el puc esbroncar…

I tot redescobrint tot redescobrint, fer-me pa amb oli i xocolata (amb pinyols…la de sense pinyols és pel Martí)…i els Caserío…i els MiniBabybel…i tants d’altres…

I el plaer d’anar a donar el volt…sense anar a enlloc en concret…només a donar el volt…

I amb el naixement del Nil, he redescobert la posició que tenia a casa meva…jo era el segon…el petit…com el Nil…

I el plaer de mirar les coses com si fos la primera vegada que les faig…com si fos un nen…Ja tinc ganes de redescobrir Bola de Drac, la Playstation, anar amb bici, córrer perquè sí,…

Hi ha coses que fa tan temps que no feia, que em semblen totalment noves…i hi ha coses que ja havia fet…que les recordo…però ara jo sóc el pare i ell és el fill…el meu pare s’ho devia passar bé redescobrint, em fa l’efecte…

Les personetes creatives…

20130219-180753.jpg

Veig el meu fill, el Martí, jugant (el Nil prou feines té amb 3 mesos a menjar i a dormir…ja li arribarà el seu moment ja!!!!!), i me’l miro amb curiositat. De vegades jugo amb ell…i l’ajudo…i de vegades només miro com juga. I, de vegades, no li faig ni cas, i només me’l miro quan em crida i em diu : “Papa, mira què he fet???”

Crec que és important que com a pares, fem les tres coses. Potser m’equivoco, però, tal i com vaig dir en un post anterior meu sobre “els nens qüàntics”, els nens són diferents si hi interactues, si els mires o i sino els fas ni cas.
A partir dels 2 anys aproximadament, comencen a desenvolupar la vergonya i pot ser que si hi ets tu, mirant o ajudant, es comportin de manera diferent i poden veure limitada la seva creativitat, sobretot si els diem què poden i què no poden fer.

El Martí va començar fent torres amb peces. Si l’ajudo i el dirigeixo, li acabo dient com ho ha de fer (sempre segons el punt de vista del pare), i si el miro, pot ser que es cohibeixi i no deixi anar tota la seva creativitat. De vegades començava les torres amb les peces més petites i quan posava les grans, queia. Però a la llarga, ell mateix s’adonava que posant les peces grans, la torre era més estable, o em sorprenia amb dissenys de torres que, segurament, jo no hagués fet perquè tinc unes idees preestablertes de com es fan torres, que ell no té…ell pot fer la torre com vulgui!!!!!!! No sap si s’aguantarà o no…i per aquesta raó provarà cinquanta torres diferents …i sorprenents!!!!!

I qui diu torres, diu qualsevol altre joc. Estic d’acord amb que hem de jugar amb els nostres fills, però sobretot pel vincle afectiu de jugar amb ell, però han de tenir els seus moments de joc…ells sols…perquè d’aquesta manera faran el que els sembli sense que ningú els digui si es pot fer o no (de moment, pintar les parets de casa amb retoladors no és acceptat a casa amb el risc que corro que no sigui graffiter). Des del meu punt de vista, hem de tractar els nostres fills d’una manera qüàntica. Els nens juguen i nosaltres no els observem per no modificar el resultat del joc (només els mirarem per motius de seguretat, és clar!).

Ens quedarem parats amb el resultat dels seus jocs quan no estem allà dient-los que això no es pot fer, que allò no està bé, ….

I jo també vull ser una personeta creativa…Els adults (o una gran part de nosaltres) hem perdut una gran part de la creativitat innata, que tots portem a dins. NOTA: totes les persones tenim la capacitat de ser creatius, però no totes desenvolupem l’habilitat de ser-ne, i és com esdevenim adults poc creatius. És possible, que, en algun moment, mentre érem nens, i pel sistema educatiu que ens va tocar, ens tallessin les ales; o que ho fessin els nostres pares, o nosaltres mateixos. La veritat és que quan ets adult, la mateixa necessitat que tenim de fer diners, ens limita la nostra creativitat, ja que la majoria de feines creatives són més difícils de dur a terme i/o estan més mal pagades (escriptors, actors, inventors,…).

Segurament, cadascú de nosaltres té la seva personeta a dins del seu cos d’adult…

…té la seva personeta creativa a punt per sortir encara que no la deixem…
…té la seva personeta amb un talent especial que només tenim cadascú de nosaltres…
…té la seva personeta que el connecta amb el nen que una vegada va ser…

…i té la seva personeta a punt per fer-nos més feliços un cop li podem dir:
“Ja pots sortir, estic a punt…”

Aquest post està dedicat a tota la gent que té la força suficient per deixar sortir la seva personeta…en sóc fan…del tot…

A mi, fer aquest blog, m’hi ajuda, i quan em miro al mirall…ja sóc un altre…més baixet, amb els pantalons curts i els genolls pelats…la meva personeta…

Doctor, creo que escogí un mal día para toser…

20130217-123210.jpg

Una frase extreta i modificada de la gran pel.lícula “Aterriza como puedas”. I perquè començo amb aquesta frase?? Doncs perquè avui em costa tossir,o si més no, evito tossir!!!!!

Tot va començar fa uns 4 anys quan vam decidir anar a buscar el Martí (ja m’enteneu…). Costava molt i vaig haver d’anar a l’uròleg. “Escolti Sr. Doctor…que em costa tenir fills, miri’m què em passa”.

Ara, 4 anys després me’n he anat a veure el mateix doctor i li he dit “escolti Sr. Doctor, que això que em va arreglar tan bé, m’ho hauria d’espatllar perquè ja he fet tota la feina que volia fer”. Tinc 40 anys i és una decisió meditada, molt meditada.

És curiós…les voltes que dóna la vida quan amb tant poc temps vas a veure un mateix doctor per coses totalment contràries…fertilitat i esterilitat…dues cares de la mateixa moneda…

I ara hem tancat el cercle…i l’he tancat amb la mateixa persona…fa 3 anys vam fer el Martí…després va venir el Nil, també, i just després d’aquests 3 anys (exactes) he tancat la paradeta. Digueu-ho com volgueu…modo reproducción OFF…tancar l’aixeta…és igual…mil eufemismes per la mateixa cosa…

I ara us explicaré com ha anat aquesta història…

Vaig anar a veure el doctor i em diu: “qué…cómo va el crío??” I li dic “LOS críos!!!!!!”, allò que havia fet tan bé, ho havia fet tan bé (tinc un post antic dedicat a això!!!!!) que ara volia que ho arreglés/espatllés!!! Em va dir que li semblava molt bé i que m’estirés perquè em volia fer una mica de revisió…NOTA: em va dir un amic que també s’ho havia fet que el metge no li va fer aquesta revisió. Ja vaig trobar sospitós que quan vaig entrar a la consulta, tenia música de fons de Barry White i dues copetes de vi, però no li vaig donar més importància…;)

Tot correcte…ecografia correcte també i a demanar hora. I l’hora era ahir dissabte a les 8 hores del matí. Llevar-se un dissabte a les 6 del matí ja no és molt agradable, però per això, encara menys. ” I es que jo sóc poc amant que em remenin els ous en dissabte…o qualsevol dia…
Abans d’això, el doctor em va explicar en què consistia la operació. “Res, és una operació menor, amb anestèsia local i ambulatòria, entrar i sortir”. Com pot ser una operació menor una operació on t’han de tocar el que t’han de tocar!!!!! Una operació menor serà una operació a cor obert, però això!!!! És un oxímoron!!!! Els homes m’entendreu, i les dones amb excés d’empatia, també!!!!

Arribo a la clínica…entro al quiròfan…fa molt fred…i una mica de romanticisme???? la operació s’ho mereix, no????Vaig amb bosses de plàstic als peus, al cap i una bata oberta…WTF!!!! Però és que és oberta per darrera i a mi m’han d’operar per davant, no??? Sort que no hi ha miralls per veure’t!! I llavors et pregunten, tots, si estàs nerviós! Pregunta retòrica que jo contesto igualment, perquè…clar que estic nerviós…estic HISTÈRIC!!!!!! Estic tan nerviós que, crec que m’hauran de tallar a l’alçada del coll, que és on els tinc ara mateix!!!! . Em sembla que allà hi ha massa gent per una operació menor, en compto 5 o 6 amb infermeres, anestessistes, cirurgià i algú que no identifico. La llitera és estreta, molt estreta. “Et posarem una via per si de cas”. Millor que no demanis per si de cas què!!!! La qüestió és que et posen alguna cosa per sedar-te i et passes tota la operació sentint el que diuen, però t’és igual…és com quan t’estàs a punt d’adormir, que parles i et penses que dius coses amb coherència, però no…mitja hora que passa volant quan el metge et diu que ja està i que ha anat molt bé!!!! Ah, i a més et donen un suc…de taronja en el meu cas!!!

I ara, ja està!!! Bé, no del tot, perquè encara tinc uns quants deures per fer dels quals n’obviaré els detalls perquè aquí no toca!!!!!

De totes maneres, el cercle s’ha tancat…tot s’acaba on havia començat. M’ha agradat fer-ho d’aquesta manera. Així el mateix metge m’ha ajudat en totes dues coses…em va obrir l’aixeta, i ara, 3 anys després me la tanca. Tots els meus agraïments per ell…tots i més!!! Ell m’ha ajudat a que el Martí i el Nil siguin ara aquí…de totes maneres hagués estat bé que m’expliqués com em volia fer les dues operacions, ja que és la segona vegada que em busco la cicatriu per fer la cura i me la trobo a un altre lloc del que m’esperava…

Els prejudicis…

20130214-220137.jpg

Ahir em va venir la idea de fer un post que tractés dels prejudicis, i perquè??? Doncs perquè anava jo, tan content amb el cotxet i el Martí, tranquilet i ben abrigat, a les 08:30 hores cap a l’escola. Sortint de l’ascensor em vaig trobar una veïna d’edat avançada, segurament més avançada de 80 anys, i dirigint-se al Martí li diu: que vas a l’escola?? Apa, si que t’ha abrigat la mare!!!!!!!! Com que la mare???? Que no el porto jo????

I aquí és on se’m va acudir el post d’avui. A veure…jo portava el nen a l’escola…l’havia vestit, abrigat, preparat l’esmorzar…tot el pack complert!!!! No m’havien posat el nen al cotxet tot arregladet a punt perquè el descarregués a l’escola. Li preparo la bateta, el pitet, el llençolet (tot amb -et, és clar). Suposo que a aquella senyora se li feia difícil pensar que un pare pugui abrigar el seu fill amb gorret i guants…això és cosa de mares, igual que treure les brutícies de la cara amb la saliva pròpia i treure els mocs del nas amb la mà!!!!! El tema de donar el pit sí que el deixaré per les mares per qüestions òbvies…

I què són els prejudicis? Són judicis basats, normalment amb creences i que, com bé diu el nom, es fan abans de conèixer la persona. No sempre són negatius, i són bàsics per viure ja que serveixen per fer-se una idea de com és a primera vista. La visió pot ser equivocada, segurament esbiaixada per les nostres creences i les experiències vitals anteriors, però si volem fer-nos una idea de com és una persona, és l’única manera que tenim per fer-ho d’una manera ràpida. És el que, de vegades, anomenem intuïció o primera impressió.
Els prejudicis són molt útils perquè en algun moment o altre de la nostra existència (de la humanitat, en general), ens han procurat la supervivència. És un judici fet ràpid, per sortir del pas i per decidir si l’interlocutor que tenim a davant pot ser o no perillós per nosaltres, i això ho hem de saber ràpid perquè sino ja no té raó de ser!
Hem de ser prou conscients de la utilitat que té i no anar més lluny. Tenir la capacitat de voler conèixer l’altra persona fins a fer-ne un judici amb més eines i que segurament ens servirà més.
Com que és una programació que tenim al cervell que ens vé de molt lluny, i de tota la humanitat (molt útil per perpetuar-nos), és molt potent, i, per tant, és més difícil de canviar que altres programacions que són individuals. El treball que hem de fer per canviar un prejudici sol ser molt difícil, però possible.
El que sí que hem de ser, és prou intel.ligents i flexibles per poder canviar un prejudici un cop coneguda la persona!
Els prejudicis són sistemes de classificació que tenim per a les persones. Si bé és difícil canviar els prejudicis, perquè estan basats en creences que tenim a l’inconscient, la PNL té tècniques per poder-ho fer, sobretot quan veiem que no ens són útils en un moment de la vida.

És important dir que tothom tenim prejudicis. Si algú us diu que no en té és perquè no ho ha fet conscient, però,com us he dit abans, hi ha gent que n’hi diu intuïció, ja que té connotacions més positives que la paraula prejudici. Però està basat en el mateix!!! Creences i experiències vitals anteriors que ens han fet decidir si una persona és d’una manera o d’una altra només veure-la. Poc hi podem fer contra això!!! Només ser-ne conscients i saber que som capaços de canviar-los, que no deixar-ne de tenir!

Prejudicis basats en pares i fills n’hi ha molts, ja que, històricament, els fills, sobretot de més petits, eren cuidats només per les mares, i els pares ens hem de sentir prejutjats moltes vegades negativament. Si vas sol amb el teu fill, al cotxet, i es posa a plorar, prepara’t per veure senyores grans (sobretot) mirant-te inquisitivament dient-te només amb la mirada: segur que porta caca, o té gana, o calor, o fred, o mal de panxa…i com que és el pare, no sap què fer! Si anés amb la seva mare…o no heu tingut mai aquesta sensació, pares del món?

Ara bé, si la meva veïna es comença a trobar pares amb fills abrigats i li diuen que els han abrigat ells mateixos, a la llarga, segurament li canviaran els prejudicis i potser quan es trobi el Martí amb la meva dona li dirà que el pare l’ha abrigat molt!!!! A veure quants anys tardem a canviar això…s’admeten apostes…

Hi ha nens que treuen després de menjar…i hi ha el Nil…

20130211-212245.jpg

He d’avisar que si sou molt maniàtics, potser hi ha algun passatge que us fa una miqueta de fastiguet, però he obviat els detalls més “gore”…

Podria semblar exagerat, però crec que és una nova categoria!!!! El Martí ja treia ja, quan acabava de menjar, però això d’ara…no té nom!!!!

Me’n recordo quan el Martí va arribar a casa i li feia fer el rotet, que vaig optar per anar per casa sense samarreta, amb l’alegria conseqüent dels senyors d’Endesa, ja que era hivern. Però és que era millor això que no pas rentar samarretes tot el dia!!! Això va durar més o menys 1 any, però cada vegada anava menys (les baves ja són un altre tema a part!)

Però quan va arribar el Nil…uffffff…això ja van ser figues d’un altre paner!!!! Al Nil ja no li pots fer fer el rotet perquè si el mous un centímetre després d’haver près el pit o el biberó…vomita!!!!!!! I això significa qualsevol variant…vessar…vomitar…amb força…líquid…menys líquid…una mica de tot perquè no t’acostumis i si, així, li poses una tovalloleta, vomitarà amb força i se la passarà de llarg…si l’acabes de canviar vomitarà fluixet i així s’embrutarà la roba una altra vegada…i llavors, acabarà apretant fins al punt d’explotar (si és possible!) per veure si aconsegueix fer caca…la qual cosa també l’ajuda a vomitar més (el fet d’apretar)…

Ens van dir que dormís una mica incorporat, però és que dorm tan dret que gairebé l’hem de lligar perquè no acabi al fons del bressol. També ens van dir que havia d’estar 20 minuts incorporat abans no el poséssim a dormir després de menjar, però sembla que res no acaba de funcionar! L’únic que funciona és vomitar i rentar la roba…aposta segura!!!!

D’aquesta manera, hem de tenir, a casa, un arsenal d’objectes de neteja, increïble: paper de cuina, kleenex, tovalloles de diferents mides, pitets,… i posar unes dues rentadores diàries!!!!! Això sense comptar la roba de la seva mare…

Llavors vas al pediatre, i, per sort, si s’engreixa segons el que toca, no s’hi pot fer res, i, per tant, t’has d’aguantar. Tota la teva preocupació s’acaba quan et diu que s’ha engreixat, que tinguis paciència, i que quan comenci a estar més incorporat i a menjar més sòlid, ja se li anirà curant!!!! Potser sí…i, si més no, els vòmits seran més variats!!!!!!

Un món apart és haver de sortir de casa amb un nen que treu…Si surts tot un dia de casa, has d’agafar un parell o tres de mudes senceres pel nen i per la mare…i pel pare si també l’agafa…i a més, avisar a la gent que l’agafa que, tot i semblar inofensiu, els pot deixar ben macos!!!!!!

Hem de dir que comptem amb la inestimable ajuda del Martí i que ja sap que quan vomita, ha de venir i dir-nos-ho. S’acosta i ens diu: el Nil treu…tan tranquil…ja s’ho coneix…però encara no li ha vomitat mai a sobre. Cosa extranya si penses que quan parla amb ell, se li posa a dos centímetres de la cara…jo, per si de cas, tinc l’iPhone a punt per gravar el video…o no…pobret…pobrets…quins dos…